L’Ibrahim tenia només deu anys però feia un quants que el seu pare li havia confiat la responsabilitat de pasturar el petit ramat de cabres amb què comptava la família. Vivien a la petita alqueria de Muràbit, situada damunt uns penya-segats que queien sobre el riu. Els navegants la trobaven a la sortida del pas entre muntanyes que hi havia aigües amunt de Xârta: Barrufemes.
Aquell matí va decidir baixar a pasturar les cabres precisament sobre les muntanyes que tancaven aquell congost. Estava inquiet. A trenc d’alba, després que el muetzí hagués cridat a la primera oració, havia pujat, com cada dia, a vendre la llet als al-muràbitun, els guerrers del castell. Aquest cop, però, va sentir una conversa que el va trasbalsar. Segons va entendre, a Al-Quabtíl, el lloc on el riu de Turtûxa arriba a la mar, feia unes setmanes havien acampat un bon nombre de madjus. Era qüestió de temps que les seves naus amb caps de drac i veles quadrades apareguessin remuntant el riu.
Segles després, Barrufemes, aquest racó amagat de l’Ebre, continua sent l’indret on més fàcil resulta evocar totes les històries que guarda el riu, inclosa la dels guerrers del Nord que el van remuntar i que són els protagonistes de la novel·la de Jordi Tiñena El somriure del viking.