La pau de l’Ebre

L’itinerari s’inicia a Flix, a l’altra banda del pas de barca (1), a la riba esquerra (segon la direcció de les aigües). Es comença a caminar a la vora del riu. En arribar a la zona de pícnic sota la pollancreda (2), és recomanable saltar al camí de dalt. El camí de baix acaba sense sortida. Es camina al costat de camps de conreu fins que el pas s’estreny. El camí rep el nom de l’Aumaec, que és com la gent de Flix i Ascó denominen els espadats rocosos a la vorera del riu; una herència de l’àrab al-maḍīk que significa ‘congost’.

Es passa al costat de l’estació de bombeig de Vingalis (3) que capta aigua per a rec agrícola. El camí continua amb petits desnivells per adaptar-se als vessants de la muntanya i travessa zones amb uns magnífics exemplars de pin blanc (Pinus halepensis), absolutament extraordinaris. L’itinerari transcorre dins la Reserva natural de fauna salvatge de la ribera de l’Ebre a Flix. A banda de poder contemplar orquídies, segons el moment de l’any i l’hora del dia, l’albirament d’aus pot convertir-se en tot un espectacle.

Més endavant, el camí s’estreny i recupera la seva fesomia primitiva, arribant ja a les restes de la pedrera abandonada de Boca Bovera (4). D’aquest indret, navegant riu avall, al segle XIV van sortir blocs per a la construcció de diverses capelles de la catedral de Tortosa i, dos segles més tard, per bastir la portalada.

De seguida s’arriba al barranc del riu de la Cana (5). Un nou pot de fusta ajuda a creuar-lo còmodament. El tram que permetria completar la volta al meandre, entre el riu de la Cana i Flix, encara no està condicionat ni senyalitzat (cal sortir a la carretera per salvar una propietat privada). L’opció més prudent és tornar enrere i gaudir novament de la passejada. 

«Passejar pel camp, on els elements de la natura estimulen amb dolçor l’activitat de la ment i amb les seves variacions la mantenen immersa en un agradable joc, promou la relació amb un mateix de forma descomunal, i, per cert, sense el caràcter penós que a la llarga impregna la introspecció entre les quatre parets d’una habitació». Això escrivia Karl Gottlo Schelle a L’art de passejar, una petita obra publicada el 1802. Potser aquest alemany, avançant-se a altres compatriotes seus, ja havia tastat el plaer de passejar vora el meandre de Flix.