L’Ebre, com tots els grans rius, era hiperactiu. Fa uns anys no parava quiet transportant sediments ara cap aquí, ara cap allà. Tan aviat els deixava en un costat i construïa un galatxo, com, amb la següent crescuda, el desmuntava i l’enviava a la mar, per anar fent créixer el Delta. La gent que sempre ha viscut a la seva vora, coneixia bé els seus canvis d’humor. L’Ebre era un riu impulsiu, de vegades atabaladot i perillós, altres, pacífic i inofensiu com un corderet.
Com tots els grans rius, la seva aigua regala la vida, però també la pot prendre; regala terra fèrtil, però no sempre dura. Ara, però, com si es tractés d’un nen hipermedicat, els embassaments han acabat amb les seves rauxes (cosa que molts agraeixen, és clar). Malauradament, però, les preses van acabar amb la navegació del riu i van condemnar el delta. Ara són cada vegada més nombroses les veus que reclamen que riu torni a jugar a carregar i repartir sediments fins a arribar a la mar.
La passejada proposada recorre les terrasses fèrtils davant Mora d’Ebre, formades pel riu en altres temps i on famílies d’agricultors van aixecar els masos de Mora, l’origen de la població de Móra la Nova nascuda oficialment el 1830. Es camina a tocar del riu, entre camps de fruiters i boscos de ribera, tot enllaçant alguns dels antics masos de la zona.
