Alboçalaz va ser el nom del propietari sarraí de la torre que al segle XII s’aixecava a l’altra banda de l’Ebre, davant del castell d’Ascó. El gran riu ja havia vist arribar els ibers, fenicis romans i visigots. Ara era testimoni de les noves conquestes dels senyors cristians i de com la vella torre tornava a caviar de mans. L’any 1175, Alfons I de Barcelona va fer-ne donació al cavaller Espanyol de Prades, en pagament dels seus serveis en la conquesta d’aquests territoris.
Només set anys després el mateix rei va tornar-la a donar, aquest cop als cavallers templers, juntament amb Ascó i els seus termes. Després passaria als hospitalers i es mantindria en mans de l’església fins al segle XIX. Al seu recer, generacions de pagesos s’han deixat l’esquena aixecant marges i treballat les terres del voltant per portar el pa a casa. Avui, aquest voltant, mostren un mosaic agrícola envejable.
A les faldes de la serra del Tormo, els anjubs i les mines d’aigua parlen del bon fer d’aquestes generacions per gestionar un recurs tan preuat com l’aigua. Són exemples d’esforç, estalvi, prudència i saviesa que, de ben segur, poden continuar inspirant-nos davant els transcendentals canvis que l’emergència climàtica comença a provocar.
